An Collien Fernandes

Sehr geehrte Frau Fernandes,

ich schreibe Ihnen, weil das, was Sie tun, mehr ist als ein persönlicher Schritt. Sie haben in Spanien Anzeige erstattet — auf Mallorca, am 2. Dezember 2025 — weil das spanische Recht unter dem Gesetz „Solo sí es sí" umfassenderen Schutz vor digitaler sexualisierter Gewalt bietet, als die deutsche Rechtslage ihn aktuell hergibt.¹ Das ist keine private Entscheidung. Das ist ein Verschieben des Verfahrens dorthin, wo das Recht greift. Genau das macht Ihren Schritt politisch.

Das Gericht in Palma hat sich Anfang 2026 für unzuständig erklärt und den Fall an die deutsche Justiz überwiesen.² Sie haben Berufung eingelegt.³ Sie kämpfen also nicht nur um Ihre Sache, sondern um den Raum, in dem über Ihre Sache verhandelt werden kann. Ich sehe darin eine Movement-Linie, die meiner sehr nah liegt: Wie verankern wir gesellschaftlich ein Limit? Wo ist die Stelle, an der das Recht sagt: bis hierher und nicht weiter, auch innerhalb von Familien und Beziehungen, auch in der digitalen Sphäre? Sie zwingen das System, diese Frage zu beantworten.

Ich war lange Fan der Arbeit von Christian Ulmen. Über Röbel Fröbel mit Schnörkranz habe ich mich damals kaputtgelacht — das gehört zur Wahrheit dazu. Es gilt die Unschuldsvermutung, und sie wird hier nicht angetastet. Was ich sage, ist nur dies: Mein Geschmack an seinem Werk wiegt weniger als das, was Sie öffentlich darlegen.⁵ Ich höre Ihnen zu, statt das Werk zu verteidigen. Diese beiden Dinge schließen sich nicht aus.

Mein Anliegen mit diesem Brief ist nicht, Ihnen etwas zuzurufen. Ich würde gerne mit Ihnen ins Gespräch kommen — über das Alignment unserer Bewegungen. Über die Lücke zwischen „Solo sí es sí", der EU-Richtlinie 2024/1385 zur Bekämpfung von Gewalt gegen Frauen und dem, was im deutschen Strafrecht und im Familienrecht heute tatsächlich greifbar ist. Über die Frage, wie ein Recht auf Beendung aussehen könnte: ein juristisch gestützter Punkt, an dem ein erwachsener Mensch sagen darf, Schluss jetzt, ohne durch zwei Jahrzehnte Gericht und Boulevard zu müssen.

Vor wenigen Tagen war der 25. April, der italienische Festa della Liberazione — der Tag der Partisanen, der an den Mut jener wenigen erinnert, die gegen ein faschistisches Regime aufgestanden sind, oft unter Lebensgefahr, oft als Einzelne gegen eine Mehrheit, die wegschaute. Was Sie tun, ist ein anderer Maßstab und ein anderer Schauplatz — aber es ist dieselbe Bewegung: die wenigen, die ein Limit setzen, wo das System keines hat. Dass Italien selbst ein massives Femizid-Problem trägt,⁴ macht den 25. April nicht weniger passend, sondern dringlicher. Der 25. April ist ein guter Tag, um Ihnen zu schreiben.

Ich koche und mache Tee. Wenn Sie reden möchten, finden Sie mich.

Mit großem Respekt für Ihren Mut.

Estimada Sra. Fernandes,

Le escribo porque lo que está haciendo es más que un paso personal. Usted presentó denuncia en España — en Mallorca, el 2 de diciembre de 2025 — porque el derecho español, bajo la ley «Solo sí es sí», ofrece una protección más completa contra la violencia sexual digital que la que actualmente brinda el derecho alemán.¹ Eso no es una decisión privada. Eso es desplazar el procedimiento al lugar donde el derecho sí alcanza. Precisamente eso convierte su paso en político.

El juzgado de Palma se declaró incompetente a comienzos de 2026 y remitió el caso a la justicia alemana.² Usted recurrió esa decisión.³ No lucha solo por su causa, sino por el espacio en el que su causa pueda ser tratada. Veo en ello una línea de movimiento muy cercana a la mía: ¿cómo anclamos socialmente un límite? ¿Dónde está el punto en el que el derecho dice: hasta aquí y no más allá, también dentro de familias y relaciones, también en la esfera digital? Usted obliga al sistema a responder esa pregunta.

Durante mucho tiempo fui fan del trabajo de Christian Ulmen. Con Röbel Fröbel mit Schnörkranz me reí a carcajadas en su momento — eso forma parte de la verdad. Rige la presunción de inocencia, y aquí no se toca. Lo único que digo es esto: mi gusto por su obra pesa menos que lo que usted expone públicamente. La escucho, en lugar de defender la obra. Las dos cosas no se excluyen.

Mi intención con esta carta no es lanzarle algo. Me gustaría entrar en conversación con usted — sobre la alineación de nuestros movimientos. Sobre la brecha entre «Solo sí es sí», la Directiva (UE) 2024/1385 sobre la lucha contra la violencia contra las mujeres y lo que el derecho penal y el derecho de familia alemanes ofrecen hoy en la práctica. Sobre cómo podría ser un derecho a terminar: un punto jurídicamente sostenido en el que una persona adulta pueda decir basta, sin tener que pasar dos décadas por tribunales y prensa rosa.

Hace pocos días fue el 25 de abril, la Festa della Liberazione italiana — el día de los partisanos, que recuerda el coraje de aquellos pocos que se levantaron contra un régimen fascista, muchas veces bajo amenaza de muerte, muchas veces solos frente a una mayoría que apartaba la mirada. Lo que usted hace tiene otra escala y otro escenario, pero es el mismo movimiento: los pocos que ponen un límite donde el sistema no lo pone. Que Italia misma cargue un grave problema de feminicidios⁴ no hace que el 25 de abril sea menos pertinente, sino más urgente. El 25 de abril es un buen día para escribirle.

Cocino y preparo té. Si quiere hablar, sabe dónde encontrarme.

Con gran respeto por su valentía.

Benvolguda Sra. Fernandes,

Li escric perquè el que vostè està fent és més que un pas personal. Vostè va presentar denúncia a Espanya — a Mallorca, el 2 de desembre de 2025 — perquè el dret espanyol, sota la llei «Solo sí es sí», ofereix una protecció més àmplia contra la violència sexual digital que la que actualment dóna el dret alemany.¹ Això no és una decisió privada. Això és desplaçar el procediment cap al lloc on el dret sí que arriba. Precisament això fa polític el seu pas.

El jutjat de Palma es va declarar incompetent a començament del 2026 i va remetre el cas a la justícia alemanya.² Vostè ha recorregut aquesta decisió.³ No lluita només per la seva causa, sinó per l'espai on la seva causa pugui ser tractada. Hi veig una línia de moviment molt propera a la meva: com ancorem socialment un límit? On és el punt en què el dret diu: fins aquí i no més enllà, també dins de famílies i relacions, també a l'esfera digital? Vostè obliga el sistema a respondre aquesta pregunta.

Durant molt de temps vaig ser fan de la feina de Christian Ulmen. Amb Röbel Fröbel mit Schnörkranz vaig riure de valent en el seu moment — això també forma part de la veritat. Regeix la presumpció d'innocència, i aquí no es toca. L'únic que dic és això: el meu gust per la seva obra pesa menys que el que vostè exposa públicament. L'escolto, en comptes de defensar l'obra. Les dues coses no s'exclouen.

La meva intenció amb aquesta carta no és llançar-li res. M'agradaria poder parlar amb vostè — sobre l'alineació dels nostres moviments. Sobre l'escletxa entre «Solo sí es sí», la Directiva (UE) 2024/1385 sobre la lluita contra la violència contra les dones i el que el dret penal i el dret de família alemanys ofereixen avui a la pràctica. Sobre com podria ser un dret a posar fi: un punt jurídicament sostingut en què una persona adulta pugui dir prou, sense haver de passar dues dècades per tribunals i premsa rosa.

Fa pocs dies va ser el 25 d'abril, la Festa della Liberazione italiana — el dia dels partisans, que recorda el coratge d'aquells pocs que es van alçar contra un règim feixista, sovint sota amenaça de mort, sovint sols davant d'una majoria que apartava la mirada. El que vostè fa té una altra escala i un altre escenari, però és el mateix moviment: els pocs que posen un límit allà on el sistema no en posa. Que Itàlia mateixa carregui un problema greu de feminicidis⁴ no fa el 25 d'abril menys pertinent, sinó més urgent. El 25 d'abril és un bon dia per escriure-li.

Cuino i faig te. Si vol parlar, ja sap on trobar-me.

Amb gran respecte pel seu coratge.